L’asbest, també conegut com a amiant, és un material altament perillós que ha estat molt utilitzat en la indústria i la construcció ateses les seves propietats aïllants i la seva resistència al foc i als productes químics, entre d’altres. Això no obstant, exposar-s’hi pot causar malalties greus, com el càncer de pulmó i el mesotelioma.
A fi de protegir els treballadors dels efectes nocius de l’amiant, s’han establert regulacions estrictes a tota la comunitat europea per a l’ús d’equips de protecció individual (EPI) adequats. En aquest article abordarem els requisits actuals de la normativa i la manera com s’han de seleccionar els EPI adequats per a treballs amb amiant.
No et perdis els nostres articles d'amiant
Primer de tot, indicarem les normes europees aplicables als equips de protecció individual (EPI) a les quals fa referència, en els articles 8 i 9, la Guia tècnica per a l’avaluació i la prevenció dels riscos relacionats amb l’exposició a l’amiant (actualitzada a l’abril del 2022), segons el Reial decret 396/2006
A més de donar pautes per seleccionar i usar equips de protecció per a treballs amb amiant, posa especial èmfasi en la protecció de les vies respiratòries (com a principal via d’entrada de fibres d’amiant en l’organisme) i en la protecció dèrmica.
L’ús dels EPR és recomanable des d’un punt de vista preventiu fins i tot en aquelles situacions en què l’avaluació de riscos indiqui que no és probable que se sobrepassi el valor límit recollit en l’article 4. És així per dues raons fonamentals:
• No hi ha cap exposició a l’amiant, per petita que sigui, que pugui considerar-se segura.
• No és possible garantir, en la major part dels treballs, que no es produiran exposicions accidentals no previstes.
La seva finalitat primordial és protegir el treballador de la inhalació de fibres d’amiant.
Reduint la concentració de les fibres d’amiant en la zona de respiració del treballador (retenint-les en un element filtrant) fins a mantenir-la per sota dels nivells d’exposició recomanats, o bé proporcionant gas respirable.
• La peça o adaptador facial, que pot ser hermètica, com en el cas de màscares i mitges màscares, o no hermètica, com en cascos i caputxes.
• El sistema encarregat de portar gas respirable a aquesta peça.
Alhora, dividim els EPR en:
• Equips filtrants, dependents del medi ambient, que retenen els contaminants de l’aire abans no és respirat mitjançant un material filtrant, que pot formar part de la mateixa màscara (mitges màscares filtrants, més conegudes com a màscares autofiltrants) o que pot estar contingut en un filtre independent que s’acobla a la màscara o mitja màscara.
• Equips aïllants, independents del medi ambient, que subministren el gas respirable d’una font independent.
La següent taula inclou recomanacions, extretes de la normativa, per a la selecció dels EPR més apropiats en funció de l’interval de concentració ambiental esperat de fibres d’amiant. Els equips hi són ordenats per nivell creixent de protecció, marcatge i normes aplicables.
Perquè la persona estigui sempre en la situació de màxima protecció, la forma adequada d’aplicar el que conté la taula 1 és la següent:
1r. S’ha de seleccionar l’EPR que tingui un factor de protecció més elevat (equip aïllant autònom de circuit obert d’aire comprimit a pressió positiva) i s’ha de considerar si l’EPR seleccionat és el més adequat en vista de:
- la naturalesa del treball i les condicions en què es desenvolupa
- les característiques facials de l’usuari, la seva aptitud física i la comoditat
2n. Si es considera necessari, després d’aquesta anàlisi es pot modificar la selecció inicial i optar per un EPR amb un factor de protecció inferior, respectant sempre els mínims indicats per a la concentració ambiental esperada.
La concentració ambiental de fibres esperada és el criteri fonamental per seleccionar un EPR.
Com s’estableix el factor de protecció nominal (d’ara endavant, FPN)?
S’estableix en funció del percentatge màxim permès de fuita total cap a l’interior.
Això, què vol dir? Doncs que, a mesura que augmenta la concentració de fibres en l’ambient, més elevat és el FPN que ha de proporcionar l’EPR.
• L’ajust de l’equip a la cara de l’usuari, ja que la presència de barba, cicatrius, etc., pot afectar l’hermeticitat del conjunt cara-EPR.
• S’ha d’evitar l’ús d’equips filtrants en atmosferes amb possible deficiència d’oxigen (per exemple, en espais confinats) si no es garanteix la necessària aportació d’aire respirable, i quan es desconeguin els tipus o la concentració dels contaminants presents o quan la concentració suposi un perill immediat per a la vida i la salut.
• En adaptadors d’un sol filtre mai no s’utilitzaran filtres dissenyats per a adaptadors facials de més d’un filtre.
• En adaptadors facials per a més d’un filtre es canviaran tots el filtres al mateix temps.
• L’EPR no ha de ser una font de riscos, de manera que les condicions de l’entorn (per exemple, atmosferes explosives o elevades temperatures), la necessitat de llibertat de moviments i el camp de visió resultant són elements que cal tenir en compte.
Així, atenent al risc que suposen els ambients de treball calorosos i l’ús de determinats EPI, es podria considerar tant una modificació horària de les jornades de treball com l’ús d’EPR amb aportació d’aire.
• Els equips que disposin de mànega per a l’aportació de gas respirable s’hauran d’utilitzar sempre amb el tipus i les longituds de mànega amb què s’hagin posat al mercat.
• Consulteu i respecteu els terminis de revisió i manteniment indicats pel fabricant de l’equip.
Partim de la base del període màxim establert, de quatre hores diàries. A més, aquest temps haurà de limitar-se sempre al mínim estrictament necessari.
Respecte al temps d’utilització dels equips de protecció individual de les vies respiratòries dins d’aquest marge establert, no hi ha actualment cap norma o informe tècnic reconegut sobre el temps d’ús o de descans mínim, ni sobre el nombre d’usos diaris recomanables.
Així, per establir els temps pertinents d’ús i de descans dels EPR es tindrà en compte l’experiència adquirida en treballs similars:
-tasques en què és necessari fer-ne ús
-càrrega física associada a aquestes tasques
- ritme de treball
- condicions ambientals (temperatura i humitat)
- característiques físiques i estat físic de cada treballador
- estrès tèrmic que el conjunt pot suposar en l’usuari.
- etc.
Les pauses es realitzaran:
- en una zona lliure del risc d’exposició a fibres d’amiant
- complint el procediment aprovat per a la sortida de l’àrea de treball i la neteja i la descontaminació del treballador i dels equips de protecció
La base del nivell de protecció de les peces facials: l’hermeticitat.
És importantíssim avaluar la correcció de l’ajust, tant en la selecció inicial de l’equip com en l’ús diari que se’n fa.
A) Assajos d’ajust
S’han de realitzar en el moment de seleccionar els equips per als usuaris i quan canviï algun aspecte de la seva fesomia (per exemple, canvis de pes que augmentin o disminueixin el volum i el contorn de la cara). Per tant, són ajustos o proves personalitzats.
1. Assajos d’ajust qualitatiu:
Es duen a terme en mitges màscares, màscares autofiltrants i màscares completes; en el cas de les darreres, però, sempre que no calgui arribar a elevats factors de protecció.
Per detectar possibles fuites, s’utilitzaran substàncies amb una olor o sabor distintiu. Per realitzar la prova, l’usuari es col·locarà i s’ajustarà l’equip i s’exposarà a l’agent d’assaig.
Si detecta la substància, s’ha de reajustar l’equip i s’ha de repetir la prova; si no aconsegueix l’ajust correcte i continua detectant l’olor o sabor de l’agent, no pot utilitzar l’equip objecte d’assaig.
2) Assajos d’ajust quantitatiu:
Es realitzaran amb màscares completes. En aquest cas sí que és necessari arribar a alts factors de protecció durant l’ús.
Es basen a detectar i fer el recompte de les partícules que entren a la peça facial des de l’ambient, o bé a mesurar les variacions de pressió dins de la peça.
Si l’usuari no aconsegueix un bon ajust, no podrà utilitzar l’equip objecte d’assaig.
B) Com podem comprovar l’ajust?
D’acord amb l’opinió de l’usuari, aquestes proves són senzilles i ràpides, si bé és possible que no detectin petites fuites. Amb vista a una comprovació diària, es recomana fer les proves abans de l’ús de la peça facial prèviament seleccionada a través del mètode d’assaig d’ajust. Les dues comprovacions recomanades són les següents:
Comprovació d’ajust per pressió negativa:
• La peça facial s’ha de col·locar i s’ha d’ajustar d’acord amb les instruccions del fabricant.
• L’entrada d’aire (l’element filtrant de l’equip) s’ha de bloquejar amb les mans o amb algun element que tapi completament la màscara o els filtres.
• S’ha d’inhalar suaument fins que la peça facial s’enfonsi lleument a la cara.
• S’ha de mantenir la respiració durant uns deu segons.
Comprovació d’ajust per pressió positiva:
Aquest mètode es pot utilitzar en màscares autofiltrants sense vàlvules o en mitges màscares sense vàlvules.
• La peça facial s’ha de col·locar i s’ha d’ajustar d’acord amb les instruccions del fabricant.
• L’element filtrant de l’equip s’ha de cobrir amb les mans o amb algun element que tapi completament la màscara o els filtres.
• S’ha d’exhalar amb força.
• Si es detecten fuites d’aire entre les vores de la peça facial i la cara, s’ha de reajustar la peça o les bandes d’ajust i s’ha de tornar a fer la comprovació.
• Si no es pot aconseguir l’ajust correcte, no es pot utilitzar l’equip.